 |
 |
| |
|
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
FITXA ARTÍSTICA - ESTER FORMOSA, "LA CANYÍ - Doncs què voleu que hi faci" Direcció:
JOAN ANTON SÁNCHEZ Nascuda a principis de segle a l'Hospitalet, Amèlia Jover i Rodríguez, més coneguda com "La Canyí", ocupa, dins del camp tan complex i prolífic del "cuplé barceloní", el paper de l'estrella fugaç, que puja fins a les més altes vanaglòries de l'art mundà, es precipita, poquíssim temps després, en el més fosc dels oblits imaginables. Els escassos documents de l'època on és mencionada, La Canyí apareix sempre com una popular cupletista tímida i vehement. La seva fulgurant carrera artística, discutida per uns, exageradament mitificada pels altres, il·lustra a la perfecció el caràcter contradictori d'una cantant sens dubte llençada als escenaris per rars i misteriosos imperatius, lògicament la majoria d'ells econòmics, i amb una història familiar al seu darrera fosca i truculenta. Descoberta per l'empresari Ramon Capa quan, segons sembla, es dedicava a fer el carrer, La Canyí entusiasmà de seguida per la barreja exòtica que representava de dona casolana i dona fàcil, amb uns aires d'innocència de qui mai no ha matat una mosca, però que amaga sota la pell una personalitat fogosa i apassionada. Tal sembla ser el secret del seu èxit entre el públic masculí que l'anava a veire i a admirar. Un secret per altre part que tan les més sofisticades artistes com les més afamades cortesanes han sabut sempre sàviament utilitzar. Ester Formosa, intenta recrear en aquest espectacle el difícil personatge de La Canyí. Difícil no ja pel caràcter complicat i contradictori de la cupletista, sinó per les poques dades que d'ella ens han arribat. |
|||
|
FITXA ARTÍSTICA - ESTER FORMOSA, "LA CANYÍ - Jo no em quedo per vestir sants" Direcció:
MIQUEL GÓRRIZ Ester Formosa és La Canyí, però La Canyí no és Ester Formosa. Entre aquestes dues dones hi ha una relació de ser i no ser que riu-te'n de Hamlet. I la cosa encara s'acaba de complicar si considerem que La Canyí també és aquella esborradissa i llunyana cupletista, el naixement de la qual es disputen Vic i L'Hospitalet, a qui La Canyí actual ret homenatge. Un homenatge que no és cap usurpació de personalitat, i encara molt menys una caricatura o un recordatori nostàlgic i esgrogueït, perquè ben poca cosa tenen a veure, quant a estil, repertori i relació amb el seu públic, La Canyí actual i La Canyí antiga. Ja fa molt que es van apagar els llums dels antics music-halls, les llànties dels cafès concert, i quinqués cagats de mosques dels més modestos locals suburbials on probablement va anar naufragant La Canyí antiga mentre la seva veu es desdibuixava. Es diu que una tossuda afició a l'absenta la va anar submergint en el rogall i en el deliri. Un col·leccionista particular posseeix un dibuix sense firma que mostra una Canyí envellida que canta asseguda en una tauleta, amb l'ampolla i el got al seu abast, acompanyada per un guitarrista que apareix en un segon terme. No hi ha res en aquesta imatge que ens recordi la frescor i les maneres d'Ester Formosa. Ester Formosa, avui, és La Canyí, aquesta cantant tímida i commovedora, capaç de barrejar balades de Wedekind amb temes de Quintero, León y Quiroga. Una dona s'ha calçat en l'altre com un guant en una mà. L'homenatge de La Canyí a La Canyí és un mecanisme que convoca el record per donar sentit a l'oblit. En la nostra memòria quedaran, nítidament, el perfil i la veu moderns de l'Ester Formosa sobre un fons desdibuixat d'imatges antigues, qui sap si inventades. Joan Casas |
||||