CRÉDITOS

Arreglos: Maurici Villavecchia i Sílvia Comes
Arreglos guitarras "Chavela": Feliu Gasull
Arreglos rítmicos: Bernat Romaní
Producido por: Maurici Villavecchia
Ingeniero de sonido: Bernat Romaní
Mezclas dirigidas por: Eugene Martynec
Grabado en Villavecchia Music en julio-septiembre de 1999

Estilismo: Oscar Visitación
Maquillaje: Clara Formosa
Fotografía: Daniel Riera
Grafismo: Estudi Juste Calduch

Edita y distribuye Zanfonia

BALLA AMB MI
(Feliu Formosa / Sílvia Comes)

Balla amb mi fins a la fi del món
vora el vell parc d'atraccions
on ara tot
és aturat i on ens besàvem quan
es feia fosc.
Al compàs de la música llunyana,
balla amb mi fins a l'oblit de tot
mentre sentim
les ones ben a prop
que ens gronxen amb el seu
va i ve incessant.

No deixis de girar
i agafa'm fort,
balla amb mi recordant
tantes mirades en tants llocs
que no ens eren favorables,
recordant tot el temps...tot el temps,
que ens hem buscat...que ens hem buscat.
Parla'm amb el teu cos,
deixa que el ritme
i aquest contacte intens
en la foscor...en la foscor,
facin que el teu passat
i el meu passat es perdin
lentament
en el passat...en el passat.

Balla amb mi fins a l'oblit de tot...

Balla amb mi fins a la fi del mon
al compàs de la música llunyana,
i gira amb mi
per descobrir qui ets,
per descobrir qui som.
Balla amb mi al lent compàs de les onades
que ens gronxen
amb el seu va i ve incessant.
No deixem de girar
fins a la fi del mon.

Soc lliure
d'estimar qui vulgui.
No queda
res entre tu i jo.
Semblava
que no era possible
apagar la flama
d'aquell gran amor.

Quan miro
tot el que m'envolta
i penso
que ja no ets amb mi,
em costa
esborrar el teu rastre
de totes les coses
que amb tu he compartit.

Navego
en un mar d'absència,
m'enfonso
en la soledat,
espero
que l'oblit em porti
acceptar la idea
d'haver-te estimat.

El dia
que sense nostàlgia
recordi
com ens vam trobar,
si oblido
aquesta agonia,
potser seré lliure
de tornar a estimar.

El despertador
ens fa deixar el llit i cal posar-se en moviment.
Màquines tots dos,
hem d'anar i venir sentint el pas lleuger del temps.
No hi ha res a dir,
entra a la rutina un cafè per funcionar.
És un dia més
i cal disposar-se a fer la feina com si res.
Ni besos, ni res més que indiferència
i a la casa flota un eco...un eco...
La nostra soledat
espera una nova soledat.

Ha caigut, la nit,
l`hora de ser a casa com ahir i com demà.
Hem d'anar a comprar,
perquè hem dinat poc i alguna cosa hem de menjar.
Rea a comentar,
mentre cuines jo m'adormo amb el televisor.
I quan hem sopat,
ja torna a ser hora de ficar-se entre els llençols.
Ni besos ni res més que indiferència
i en la casa flota un eco...un eco...
La nostra soledat
espera un dia sense soledat.

Vull tornar amb tu
a recórrer la casa solitària
on vam anar
aquell vespre que vaig venir a trobar-te.
Els llençols freds
van acollir els nostres cossos àvids
i em van donar
l'amor que madurava feia dies
com esperant aquell moment precís.

Diguem que si,
que encara hi és la casa solitària
per acollir
els dos amants que encara no es coneixen,
els dos amants que fugen d'ells mateixos,
del seu passat,
per tornar a perdre la noció del temps.

I vam obrir
finestres i balcons per veure els boscos
i vam omplir
de calor la humitat d'aquella cambra.
I el vell mirall
estava com sorprès dels nostres cossos
drets i abraçats
abans de les carícies sempre noves,
abans de perdre la noció del temps.

Confesso que fa temps, confesso,
vas ser-ho tot per mi, no ho nego.
No semblo la mateixa dona,
però plorar per tu, no ploro.

Fugir de tu vaig pagar-ho
i cada nit em regiro
al meu coixí sense calma.
Admeto que no t'oblido,
pro no te'n demano excuses
si tu tampoc me'n demanes.

Em veies als teus peus ,
perduda davant teu
i un dia em vaig trobar
perduda.
Per viure ja no et tinc,
tu no ets el meu senyor,
pro hem vas donar l'amor
per viure.

No pensis més en mi, no pensis.
No et puc ja ni sentir per carta.
Convences a totes les dones.
Ho sé i perxo n' estic ben farta.

No escriguis més per lloar-me,
vull que em vegis com les altres
que t'has trobat per la vida.
Ja no hem pertanys ni et pertanyo,
i si hem vols vèncer no hem vences
perquè vençuda ja estic.

Amb el telèfon mòbil
enganxat a l'orella,
l'he vist darrera el xofer
en un cotxe oficial:
la camisa blau cel,
la corbata de seda,
la barba retallada
i un escut d'or al trau.
Amb el somriure als llavis
ha passat sense veure'm
amb l'aire del que ocupa
un càrrec important.
Jo m'he quedat de pedra
plantada a la vorera,
i amb l'ànima per terra
m'he ficat en un bar.

I pensar que fa deu anys
vaig estar boja per ell,
Que això que ara s'ha tornat
carn de llista electoral
hem va capgirar el cervell.
Que per viure al seu costat
vaig deixar de ser qui era,
m'enfrontava a la família
i perdia els meus amics.
I en un pis de ciutat vella
vaig passar-hi mil penúries
per seguir aquell cara dura
que en el fons no creia en res.

Hi ha un galop de cavalls en la distància
que quan alço les mans es va acostant.
Hi ha un murmuri d'amor entre penombres
d'una cambra que s'obre a un camp de blat.
Hi ha una història d'amor sense esperança
i una història d'amor esperançat.

Poso els braços en creu i el meu sarape
s'estén per acollir la soledat.
Deixo perdre la veu en una nota
per poder-la fer créixer com el mar.
Al darrere tinc segles de mans buides
i al davant mans que s'alcen expectants.

Les paraules son més que les paraules
quan evoco l'aurora dels amants
amb la veu carregada de vells mites
de caoba, de plata i de cristall.
Quan el temps és vençut pels meus ulls foscos,
se'm desfà en un somriure el gest amarg.

Com plou sobre Berlín,
molt més del que voldria,
aquell que va insistint
a trobar companyia.

Aquell que fou soldat
de un amor ple de llum,
i ara fa caritat
al sol i al seu perfum.

Però el sol s'ha amagat
i ell sap que és pel seu bé,
té el cor massa cremat,
i el sol el pot desfer.

Com plou sobre Berlín...

Com plou sobre Berlín
i quina melangia,
un home va morint
de lenta agonia.

Camina pels carrers
topant amb les parets,
buscant alguns diners
per entrar als cabarets.

Els somnis que ha rebut
dels àngels de la mort,
ja el donen per vençut
i ell creu que és una sort.

Com plou sobre Berlín...

Ningú diu com les dic jo
les paraules fam i amor.
Enganxada en una nota,
trenco tot allò que puc.
Un saxo alt amb sordina
fa l'amor amb el meu crit.
Revesteixo de vellut
l'aire que s'omple de fum.
La meva veu ve de lluny
i és com una mà que et toca.
No han pogut deixar-me fora.

Ara comença el piano
mentre jo estic a l'aguait.
Un infant negre que passa
patinant pel carrer humit
fa un gest de ma i jo començo
a sostenir-me en un fil
de veu que no tindrà fi.
Em gronxen dos contrabaixos
i se m'atura a la boca
la síl·laba de plaer.
No han pogut deixar-me fora.

Si dic que algú és el meu home,
que no s'ho cregui del tot.
La mà acaricia l'aire
que ja no m'oblidarà,
i la veu sembla que es trenqui
per descobrir mil promeses
dins la gota de suor.
T'acompanyo per la sorra
vora l'aigua que va i ve
i et queda la meva veu.
No han pogut deixar-me fora.

El rellotge fa tic-tac, tic-tic,
els ocells del llac, pic-pac, pic-pic,
glu-glu-glu fan els indiots
i la campaneta, ding-dang-dong.
Prô bum, si el nostre cor fa bum,
tot diu amb ell bum-bum
i és que l'amor es desperta.
Bum, l'amor es posa a punt
al ritme del bum-bum
que ens va cantant a l'orella!
Tot sembla nou a l carrer i mil ulls
ens esguarden des de les finestres,
riu el lilà i allà baix sobre el mar
un nou dia és apunt d'aparèixer.
Bum, quan surt el sol fa bum
i tot amb ell diu bum,
si el nostre cor fa bum-bum.

El vent dins el bosc fa uuuuh,
i els bens allà al prat fan beeee,
el vell carretó fa tric-tric-tric-trac
i els peus mullats fan flic-flic-flac.
Prô bum, si el nostre cor fa bum,
tot diu amb ell bum-bum,
l'ocel diu bum mentre vola.
Bum, també el llampec diu bum,
fins el bon Déu diu bum
des d'un coixí fet de boira.
I el meu amor és més fort que el llampec,
més lleuger que l'ocell que l'abella,
i fa bum-bum quan és més violent
i llavors pot obrar meravelles.
Bum, el món sencer fa bum,
i tot amb ell diu bum,
si el nostre cor fa bum-bum.

Bum, el mon sencer fa bum
i tot amb ell diu bum, si el nostre cor fa bum, bum, bum,
i tot fa bum, bum, bum, i sempre bum, bum, bum, buuuuum.

Vull dir-te com enyoro
aquell amor d'un dia.
Jo et volia per sempre
i encara no ho sabia.
Perquè tu em vas conèixer
quan de l'amor fugia
i vas saber donar-me
només el que volia.

Ara recordo coses
que tu ni t'imagines,
quan la teva mirada
era ja una carícia
i les mans es trobaven
i naixia el somriure
i flotaven dins l'aire
les paraules no dites.
Vull dir-te com enyoro
aquell amor d'un dia.

Ara tinc tantes ganes
de dir el que no vaig dir-te:
que l'enyorança és fonda,
que l'absència és molt trista,
que vora el mar en calma
sento que encara em mires,
que una nit com aquella
no l'he tornat a viure.